Solas

Direcció: Benito Zambrano.
País: España.
Any: 1999.
Duració: 98 min.
Interpretació: María Galiana, Ana Fernández, Carlos Álvarez-Novoa, Antonio Dechent, Paco de Osca, Juan Fernández.
Guió: Benito Zambrano.
Productora: Maestranza Films.
Música: Antonio Meliveo.
Fotografia: Tote Trenas.

Maria (Ana Fernández) viu en un apartament de finestres tapiades i ple d’humitat en un barri pobre i conflictiu. Treballa quan pot de senyora de la neteja i als seus quaranta anys es queda embarassada d’un home que no l’estima. La beguda és la seva única companyia. Rosa (María Galiana), la mare de la Maria, ha passat la vida al costat d’un marit maltractador, i ara es veu sola perquè tots els fills van marxar escapant d’aquella situació. El veí de la Maria (Carlos Álvarez) és un vell solitari que té un gos com a única família. Tots tres es trobaran en un mateix moment i es retornaran l’esperança i les ganes de viure.

Solas ens presenta dues dones marcades pel maltractament i la violència. La Maria no té estudis perquè el seu pare, fet a l’antiga, no li va deixar anar a la universitat, i sobreviu com pot a la ciutat, netejant. Igual que els seus germans, a la mínima oportunitat va abandonar casa seva i l’ambient de violència que hi predominava. Però, tal com ella mateixa afirma al final de la pel·lícula, de tant que es va voler allunyar dels errors de la seva mare (aguantar i consentir un marit maltractador) cau en un de pitjor, enamorant-se d’un camioner que s’aprofita d’ella i del qual queda embarassada. Viu presa de les seves pors i traumes, en una casa fosca i humida, sense finestres, i l’única cosa que li apaivaga la pena i el patiment que porta dins és l’alcohol.

La Rosa ha passat la vida al costat d’un marit que confonia les carícies amb pallisses i bufetades. La por a les represàlies i, també, l’època, en la que el què diran en un poble petit pesava molt, no li van permetre fugir. Quan ja és gran, i amb el marit postrat en un llit d’hospital, segueix sent una dona submisa, aterrida pel record dels cops i incapaç de plantar cara quan ell la humilia amb insults. Tanta és la por que li té, que fins i tot permet, amb sentiment de culpa, que el marit l’olori i que s’enfadi perquè “fa olor a mascle” (ajuda al veí a fer-se el menjar i, un dia que es posa malalt, a rentar-se).

Aquesta pel·lícula mostra l’altre maltractament, el psicològic, sempre unit a la violència i que destrueix de la mateixa manera la moral de la dona. No veiem cap cop en tot el llargmetratge, però amb els actes i paraules dels seus respectius homes n’hi ha més que suficient. Ens mostra dues dones ferides, amb la moral pels terres, fruit de les humiliacions viscudes. Només el veí, un home vell, que representa amabilitat, respecte, bondat, tot el que elles no han tingut, els tornarà les ganes de tirar endavant.

En aquest fragment es veu el caràcter del marit, amb la seva obsessió per olorar-la i el seu despreci. En aquest cas ell demostra, només una mica, de remordiment, ja que està vivint les seves últimes hores.



Aina Bujosa