Que de violència de gènere n’hi ha hagut sempre és un fet indiscutible. Si ara que la dona està més a prop que mai de ser igual a l’home (ho som en quasi tot, però encara queden alguns aspectes a millorar) existeix, no vull imaginar què passava quan érem simplement un objecte, sense cap dret. Per tant, el fet que augmentin les denúncies contra maltractadors no significa que hi hagi més violència, sinó que les dones són més conscients dels seus drets i, sobretot, que tenen qui les protegeix. La societat condemna obertament els maltractaments, i les administracions ofereixen recursos. D’aquesta manera elles se senten més segures i triguen menys en reaccionar i plantar cara.
Tenint en compte això, hauríem d’afirmar, doncs, que els assassinats de dones van directament relacionats amb la conscienciació d’aquestes, ja que ara lluiten amb més força pels seus drets. I si bé en part això és cert – davant la impotència de veure com, tot i el domini que exerceixen, elles acaben escapant i denunciant-los, ells actuen amb més contundència-, ho és només en part, ja que també hi té a veure la manca d’eficàcia de l’ajuda que es proporciona a les dones. Està molt bé que se les aculli de seguida que deixen casa seva, i que es dictin ordres d’allunyament contra ells, però mentre aquests homes segueixen al carrer, el final sol ser tràgic. S’ha aconseguit que elles obrin els ulls, però ara falta que també ho facin el govern i aquelles institucions que hi col·laboren perquè la defensa dels seus drets no sigui inútil.
Aina Bujosa
lunes, 26 de octubre de 2009
És justificada la venjança de Lisbeth Salander contra el seu segon tutor?
Mai he estat partidària del “ojo por ojo diente por diente”. A la nostra societat la venjança s’ha d’aparcar perquè ja hi ha la justícia per encarregar-se de castigar als que fan mal, però el cas de la Lisbeth Salander és dels pocs que defensaria.
S’ha de tenir en compte que està atrapada. Si bé és cert que amb la cinta ja té prou proves (i molt dures!) per demostrar que el seu tutor abusa sexualment d’ella, anant a la policia corre el risc que el pròxim la segueixi tractant d’inadaptada, limitant-li el diners i privant-la d’una vida autònoma que li permeti seguir amb les investigacions. Ella tira pel dret i, de pas, mata dos ocells d’un sol tret. I és que a més de guanyar-se la llibertat, es venja i retira de la circulació un veritable perill per les dones.
A classe el professor va comparar l’actuació de la Salander amb la presó de Guantánamo. No hi estic d’acord. Són casos molt diferents. Sí, segons els americans, gràcies a aquelles detencions es van evitar molts atemptats als EUA, però la veritat és que encara està per veure quants d’aquells eren veritables terroristes. El càstig de la Lisbeth és a un individu en concret, el dels soldats va ser indiscriminat i sense proves.
A més, hem de tenir en compte que ella no té una altra opció. Tot i que s’excedeix en la tortura i disfruta amb la venjança, ho fa per sortir de la seva pròpia presó. I a sobre s’encarrega que el seu maltractador no torni a actuar mai més (no només li fa mal, sinó que l’espia i el vigila sota l’amenaça que si el veu amb una altra dona, el denunciarà). No es tracta d’honor ni de simple venjança (que també n’hi ha) sinó de salvar-se a ella i a la resta.
Insisteixo, no és que estigui a favor que cadascú faci justícia per la seva banda, però sí que crec que, en determinats casos, molt puntuals, l’acció individual pot estar justificada.
Aina Bujosa
S’ha de tenir en compte que està atrapada. Si bé és cert que amb la cinta ja té prou proves (i molt dures!) per demostrar que el seu tutor abusa sexualment d’ella, anant a la policia corre el risc que el pròxim la segueixi tractant d’inadaptada, limitant-li el diners i privant-la d’una vida autònoma que li permeti seguir amb les investigacions. Ella tira pel dret i, de pas, mata dos ocells d’un sol tret. I és que a més de guanyar-se la llibertat, es venja i retira de la circulació un veritable perill per les dones.
A classe el professor va comparar l’actuació de la Salander amb la presó de Guantánamo. No hi estic d’acord. Són casos molt diferents. Sí, segons els americans, gràcies a aquelles detencions es van evitar molts atemptats als EUA, però la veritat és que encara està per veure quants d’aquells eren veritables terroristes. El càstig de la Lisbeth és a un individu en concret, el dels soldats va ser indiscriminat i sense proves.
A més, hem de tenir en compte que ella no té una altra opció. Tot i que s’excedeix en la tortura i disfruta amb la venjança, ho fa per sortir de la seva pròpia presó. I a sobre s’encarrega que el seu maltractador no torni a actuar mai més (no només li fa mal, sinó que l’espia i el vigila sota l’amenaça que si el veu amb una altra dona, el denunciarà). No es tracta d’honor ni de simple venjança (que també n’hi ha) sinó de salvar-se a ella i a la resta.
Insisteixo, no és que estigui a favor que cadascú faci justícia per la seva banda, però sí que crec que, en determinats casos, molt puntuals, l’acció individual pot estar justificada.
Aina Bujosa
Suscribirse a:
Entradas (Atom)