Presó de cristall

Un dels cartells publicitaris de 1984, l’obra basada en el mateix títol de George Orwell, que Tim Robbins va estrenar a Barcelona la passada tardor, feia referència a la gran quantitat de càmeres de vídeo vigilància que hi ha als carrers de la ciutat comtal.

Sincerament, ho vaig trobar excessiu. Les càmeres hi són per la nostra seguretat, si es produeix qualsevol incident és més fàcil que rebis ajuda o al menys que serveixi per castigar als culpables. Un exemple n’és el vídeo que es va presentar com a prova de l’agressió a la noia equatoriana als ferrocarrils de la Generalitat i que va servir per identificar el noi en qüestió. Per sentir-nos segurs hem de cedir una part – molt petita – de la nostra llibertat però, en el cas d’aquestes càmeres, no és un preu gens elevat.

El problema no és aquest tipus de vigilància, que crec que molesta i preocupa a molts pel fet de veure-la i ser conscients que són vigilats, sinó l’abús del control de la població amb l’excusa de la seguretat. Amb l’argument de lluitar contra el terrorisme, Estats Units punxa amb total impunitat els telèfons de qualsevol que, al seu parer, els sembli sospitós, així com segueix el rastre del correu electrònic dels internautes i, ara, escaneja els viatgers als aeroports.

Tot el món està fitxat a Internet, i il·lús és qui es pensa que no. Sembla que hi posem de la nostra part, o si més no que no ens molesta, quan cedim sense miraments les nostres dades a xarxes socials com el Facebook o el Twitter, i no ens adonem que és això el que està convertint la nostra societat en una presó de cristall, amb càmeres molt més poderoses que les simples que es poden trobar a la sortida d’un pàrquing o a una cantonada, i que sí que hi són pel nostre bé.