Esport i violència

Un tema complicat i extens. Podem parlar d’esports violents, o de la violència que desperten als seguidors o aficionats segons quines situacions i, tot i així, hauríem de simplificar.

El primer esport violent que em ve al cap és la boxa, dos homes en un ring on perd qui queda estès al terra. Tot i ser un exemple molt clar, que alguns veuen fins i tot com apologia de la violència, n’hi ha que ho relativitzen i fins i tot ho discuteixen. Jo em quedaria amb un terme mig. És cert que la boxa és per definició violenta, res té a veure amb d’altres esports com el golf o la natació sincronitzada, per només posar dos exemples, però a la vegada només es permet pegar en determinades zones i, qui puja al ring és gent preparada, entrenada, i protegida amb guants i casc d’espuma.

Més em preocupa la violència del públic. És impressionant com les persones es poden arribar a prendre una competició com una qüestió gairebé personal. El màxim exponent és el futbol i els seus hooligans, que viuen els partits quasi com enfrontaments bèl·lics, com una guerra entre regions o països quan es tracta de partits internacionals. Moltes són les tragèdies viscudes a causa d’aquesta gent, però en destaca la de Heysel el 1985 on 39 italians van morir a la final de la copa d’Europa entre el Liverpool i la Juventus.

L’esport, sobretot el futbol, aixeca passions (només cal recordar que en ple corralito la població argentina va seguir amb moltíssima atenció la participació de la seva selecció al Mundial), però crec que la gent hauria d’aprendre a relativitzar, quan passen coses bones (el Barça del triplet semblava que havia salvat la vida a algú) tant com dolentes, perquè al cap i a la fi és només un joc entre 22 jugadors que van darrere una pilota.