Tres preguntes clau sobre la trilogia de Stieg Larsson

El professor de Seminari d’Actualitat ens va donar un escrit que resumeix els tres aspectes principals que tracta Millenium, a més d’una reflexió final en forma de preguntes perquè exposéssim al blog què n’opinem.

1. El primer llibre planteja la relació entre moralitat i llei, com es posen en contradicció ambdós registres encara que l’objectiu sigui el mateix: acabar amb el mal. Aquí ens trobem el conegut debat del fi justifica els mitjans. A la novel·la està clar que el presenta com a lícit, de fet, tot, aquest aspecte i els que comentarem més endavant, es presenta en unes condicions tan extremes que posa sempre el lector a favor dels procediments, podríem dir políticament incorrectes, de la Lisbeth Salander. Però en la meva opinió, ni l’Estat ni ningú té dret a actuar fora de les lleis en pro de l’objectiu que sigui excepte en comptades ocasions. Aquelles que siguin amb l’objectiu d’un bé per tota seguretat, quan els camins legals s’hagin esgotat.

Un exemple seria el cas dels hackers, ja que parlem de Millenium i de la Lisbeth Salander. La majoria utilitzen els seus coneixements informàtics per extraure informació en benefici propi o de l’empresa que els paga, o simplement minar un sistema informàtic o una pàgina web (recordem l’aparició de Mr. Bean a la web de la presidència europea), tot condemnable. Ara bé, si un d’aquests fes servir tot el sap per entrar en el sistema informàtic i demostrar un cas de corrupció del Govern o d’una gran empresa, seria una altra cosa. Tot i que sempre agafat en pinces i quan la via legal no ha donat fruit.

2. A la segona part es parla de l’oposició entre moral i llei, on estem a favor de la venjança de la Lisbeth i en contra de la llei, que la persegueix. Ens trobem davant d’un tema ja comentat en aquest blog com és el “ojo por ojo, diente por diente”. En el text se’ns planteja si és possible la venjança de la noia sense que la llei la condemni. En el cas de la novel·la tothom estarà d’acord en que sí, ja que és l’única opció que té d’escapar del seu infern, és un cas extrem, però en general no hauria de ser així. Un no pot prendre’s la justícia per la seva banda, seria el caos, i ens trobaríem en situacions tan condemnables com la presó il·legal de Guantànamo, els genocidi a Ruanda o el mateix nazisme, així com vàries de les intervencions que els Estats Units han fet en altres països com l’Irak.

3. Al tercer volum se’ns planteja la necessitat dels polítics d’irrompre encara més en la vida privada de la gent per lluitar contra el mal. El text pregunta si és possible en la nostra democràcia actual. S’està fent, des de l’onze de setembre que Estats Units no fa més que augmentar el control de la ciutadania, però el problema és que, en la societat actual, on els polítics són els primers corruptes el debat s’estén a, a més de si això és legítim, qui ha de posseir aquesta informació. I costa trobar una resposta, perquè ara per ara ningú, cap col·lectiu, ha demostrat tenir la suficient honradesa.

El text enllaça aquest últim apartat amb la pregunta de què proposa Larsson. I jo crec que l’autor de Millenium planteja una nova moral, és el moment d’aturar-nos a pensar on hem arribat i en què ens hem convertit, per triar el millor camí que ajudi a redreçar-nos. En el moment en que ens mostra corrupció i delicte a tot arreu, planteja una mica tot, una nova política, una nova policia i un nou periodisme, i això significa una nova moral.