Fa molt de temps que la intimitat s’ha perdut, per exemple, abans era impensable que la teva imatge es pogués difondre sense que un ho sabés, ara trobes qualsevol fotografia teva per internet sense que tu t’hagis encarregat de carregar-la.
Ara per ara es vol fingir que vivim en una societat lliure, no obstant, estem més controlats que mai. Les nostres converses telefòniques, les pàgines web que visitem poden quedar registrades en funció de les paraules o codis que utilitzem en la parla.
Amb això què vull dir? Doncs que ara per ara és impossible mantenir un secret o tenir un control complet sobre la teva vida. Tothom viu en una espècie de Big Brother o un Show de Truman de la seva pròpia vida perquè ara són les càmeres de video o les de fotos són les que tenen un domini total. No obstant, la gent no n’és conscient.
Les càmeres de videovigilància es multipliquen cada dia al nostre entorn; al treball, al metro, a l’aeroport, al carrer. És necessari? Suposadament aquestes càmeres proporcionen seguretat als habitants del carrer, tot i que ningú repari en elles i per tant “la inseguretat” del carrer sigui la mateixa.
Al Regne Unit, cada ciutadà és captat 300 vegades per un dels quatre milions d’ulls digitals que hi ha en el país. Per aquest motiu, és molt clar que les càmeres de vigilància quarten de la vida personal de l’individu.
La violència no deixarà d’existir, moltes vegades es confon la seguretat amb la invasió de la intimitat. No per conèixer l’activitat en tot moment d’alguna persona estaràs més segur. Sovint volem augmentar el control sobre la societat perquè pensem que així es pot superar el tema del terrorismes o abusos.
Amb tot això potser estem contradient el que va dir l’escriptor i periodista britànic, George Orwell, de “veure el que està davant dels nostres ulls requereix un esforç constant”. Ara per ara, ja no cal que sigui així; tot pot quedar-se enregistrat i ser reproduït tantes vegades com faci falta, sense que es necessiti un sobreesforç.
No hay comentarios:
Publicar un comentario